Dues arquitectures primigènies defineixen la tradició arquitectònica de les Pitiüses. D’una banda l’arquitectura primitiva, muraria i monolítica, de prismes encalats que delimiten espais interiors tancats; d’altra banda, una arquitectura lleugera i transpirable, de porxos i umbracles fets a base de branques de savina seca. Dues arquitectures formalment contraposades però funcionalment simbiòtiques que juntes generen espais de confort durant els diferents períodes de l’any. Amb aquesta idea l’edifici combina aquestes dues arquitectures vernaculars enllaçant volums massius i lleugers de manera capicuada al llarg de l’edifici, donant lloc a una forma en pinta permeable en direcció nord-sud. Així doncs, els habitatges s’organitzen entre blocs massius servidors que delimiten una franja més oberta d’espais servits. Aquests volums s’esculpeixen de manera esglaonada dotant a cada estança de les dimensions necessàries per al seu ús.

La clara orientació nord-sud del solar té un impacte sobre les dues façanes principals i en conforma les seves obertures. La façana sud es mostra més permeable, maximitzant la superfície de captació i ventilació a través de grans obertures degut a la reduïda amplada del nucli en aquest punt. La façana nord en canvi, fa de resguard a l’hivern dels vents freds de nord, és més introvertida i majoritàriament opaca ja que els nuclis n’ocupen la major part. Un dels principals aliats i a la vegada enemics és el vent. A l’estiu els vents predominants de sud (Xaloc i Migjorn) són benvinguts a través de les grans obertures. El canvi de secció entre la façana sud i la nord provoca el que es coneix com efecte Venturi, un canvi de pressió i per tant augment de la velocitat del vent, potenciant així la ventilació de l’habitatge. A l’hivern en canvi, amb els vents predominants freds de nord (Tramuntana, Mestral o Gregal) convé arrecerar-se, reduint les obertures i possibles infiltracions d’aire indesitjades.